flama i calçots a la graella

Que podem dir de la calçotada? que podem dir que no s’hagi dit, explicat o ensenyat ja? Doncs com que queda poc per a dir, repetirem el que ja va dir el xef  Josep Lladonosa, el 1991 a -un dels seus llibres- El gran llibre de la cuina catalana.

“Es dóna el nom de calçot a un tipus de ceba tendra que es cultiva a la comarca tarragonina de l’Alt Camp. La seva tradició és llunyana, i si bé es pot manipular en cuina, arrebossant-lo haig de dir que la seva autèntica tradició i peculiaritat és que es menja al camp.

El nom que du és degut a què els seu cultiu consisteix a cobrir-los de terra quan estan en plena formació, operació que s’anomena calçar i que es fa dues o tres vegades durant el seu cultiu.

La cocció dels calçots es realitza tallant les arrels i les puntes, i col·locant-los sobre una graella posada sobre un foc de sarments. Solen comptar-se de 20 a 25 calçots per persona.

Es van tombant fins que queden tous. És convenient, per aconseguir-ho, que un cop els traiem de la graella els emboliquem amb un sac o un paper de diari; el baf que desprenen ajuda a estovar-los.

Menjar-los és tot un cerimonial, ja que és fàcil tacar-se, i per això cada comensal es col·loca una espècie de baver llarg a fi d’evitar-ho.

S’agafa el calçot amb la mà esquerra pel tany, i amb la dreta se li treu la primera camisa, que és una mica negrosa i cremada pel foc, i s’unta amb una salsa continguda en una cassoleta -generalment salvitjada o un romesco fred. Ambdues salses les trobareu a l’apartat de salses fredes”…properament en una nova entrada

recepta extreta del llibre:

LLADONOSA GIRÓ, Josep, El Gran Llibre de la Cuina Catalana, Editorial Empúries: Barcelona, 1991